martes, 14 de junio de 2011

Collons, quanta pols hi ha a l'era.

Vaig marxar i ara estic sol en aquest paratge erm.

Em vaig dir que mil quilòmetres de distància serien suficients,

però no he aconseguit oblidar el tacte suau de la teva pell, ni el teu somriure entremaliat.

Suposo que seguiré caminant.















Si ho dius tu, sembla que oblidar sigui fácil.

lunes, 6 de junio de 2011

Sempre trobes coses per fer quan no vols fer el que has de fer


Sempre he pensat que viuria sol, perquè és tal i com vull viure.

Que en una vida perfectament delineada per mi mateix jo ocuparia un espai anomenat habitatge i que no el compartiria amb ningú més. Sense interferències de ningú de l'exterior, la meva vida social començaria i acabaria allí on no fos casa meva; i que seria feliç així: l'elecció de la felicitat al ser u qui prengués totes les decisions.

El poder i el rumb de l'existència només per a u.

Sense consultar res amb ningú, sense haver de cedir res en cap aspecte, amo i senyor de les meves decisions, conseqüent amb les que són dolentes i congratulat amb les que són bones.

Últimament, però, m'he adonat que la solitud em torna boig. No poder viure rodejat de l'afecte de les altres persones, no poder gaudir de la seva atenció, no poder compartir les meves vivències i no poder recolzar-les en els seus moments durs esquerdaria fatalment la meva estructura humana bàsica.

És que potser només sóc quan estic amb altra gent? Qui sóc quan no estic amb ningú amb qui poder ser?

Sóc tan egocèntric i exhibicionista que només em preocupa aconseguir metes si així les puc ensenyar als demés? És, de fet, tothom així? És possible ser tan individualista?

Tinc un bloc, és molt possible que actualment no hi hagi mostra més gran d'individualisme i exhibicionisme que això. No sé si preocupar-me.

Mai he escrit preguntes, sempre escric afirmacions. Per què ara tinc dubtes? Si tingués resposta per a aquests dubtes, ja no em faria falta escriure'ls. Escriuria les respostes.

He descobert que la solitud no és bona per a mi. Segurament perdria la meva pròpia manera de ser, em perdria a mi mateix.



La pregunta que se'm planteja ara és: i qui collons voldria compartir la vida amb mi? Això sí que seria una bogeria.

martes, 17 de mayo de 2011

Baixen els baròmetres.

És l'enèsim cigarret del primer cafè amb llet d'un matí que s'ha fet migdia.

La desídia se'm menja dempeus i em podreix per dins.

El ventilador del portàtil gira a tota hòstia i fa funcionar l'únic aparell de la casa que faig funcionar.

Arreu hi ha cables d'alimentació, jacks de guitarra, adaptadors d'àudio, pues i cables d'auriculars escampats pel terra.

I es porten increïblement bé amb la merda que campa orgullosa i regna tirànicament al pis.

Bosses de plàstic plenes de brossa esperen sense massa esperances que algú les tregui a passejar.

La taula del menjador està a petar de plats amb restes de menjar, gots bruts i rotllos gastats de paper de cuina.

Inexplicablement, la pica de la cuina està buida. Les olles s'hauran desintegrat de tant estar en remull.

Un telèfon mòbil  quasi sense bateria que no recordo l'últim cop que va sonar es fot de fàstic en alguna taula que tampoc aconsegueixo recordar.

De fons, per la finestra oberta i la persiana pujada fins dalt, entra el sol amb plenitud i es deixa sentir la remor dels ferrocarrils que, plens fins a rebentar, transporten a la gent normal direcció Sabadell i Barcelona.

Des de l'incòmode i poc afortunat sofà del menjador noto la pressió baixa que precedeix l'huracà. No hi ha dubte: s'acosten els exàmens i jo em sento com un soldat americà llançant-se sobre el terra de Vietnam. Lluitaré una batalla en una guerra perduda.










Amb sort, seré un cadàver durant tot l'estiu i al Setembre tornaré a començar.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Només hi penses quan no hi ha ningú més al pis

És igualment dur descobrir-se més necessitat i poc autosuficient del que et pensaves ser.

     A vegades  la trobo a faltar com segles de glaceres davallant mil·límetres sense rumb cap a l'oceà. És quan l'enyoro com un iceberg solitari, de quan encara no hi havia éssers humans per observar-lo. A vegades la trobo a faltar com el Titànic, com si m'haguessin tallat els collons. L'enyoro com un piano caient des de dalt de l'Empire State Building. A vegades, fins i tot quan la tinc al davant, la trobo a faltar com aquell que es confon quan pel carrer creu reconèixer a un amic i s'equivoca.

Redescobrir l'enyorança em sorprèn i fa esquerda en el meu ego, és una putada

Després deixo d'escoltar "Icebergs i Guèisers" d'Antònia Font  i se'm passa la tonteria.

domingo, 3 de abril de 2011

Només hi penses quan estàs a l'autopista

És dur descobrir-se menys rude i més sensible del que et pensaves ser.

    A vegades penso que necessito que em demostri més afecte, més amor. És quan no en tinc prou amb saber que estem bé junts (que ens ho passem bé junts) i que les coses funcionen. A vegades trobo a faltar coses tan bàsiques com aquell contacte físic, aquella tendresa del ser acariciat i tocat amb suavitat, que em diu que tot va bé; com si amb aquest fet em volgués tornar més dèbil... més humà

  
Després deixo d'escoltar els Manel i se'm passa la tonteria.

martes, 29 de marzo de 2011

Bàsic, com no fer-se el llit

Sempre em desperto de mal humor. Sempre.

    Invariablement d’on dormi o del que hagi fet just abans de dormir; no importen els últims pensaments abans de caure en el son, ni tampoc importa el que hagi somiat abans de despertar-me. Podríem dir que, si no m’ha passat res especialment desagradable, és l’únic moment del dia en que estic enfadat.

    Sóc una persona alegre i tranquil·la, no és fàcil fer-me enfadar i no sóc molt donat a fer notar la meva ràbia.

Però sempre em desperto de mal humor. Sempre. I crec que ja sé perquè.

    Quan em desperto és quan me n’adono de la solitud, no només de la meva sinó de la de tothom: la solitud d’aquell que està viu. És quan sóc conscient que res ni ningú pot sumar-se a una estructura individual, i jo, que sóc un convençut de la col·lectivitat com a forma intel·ligent de viure i que avorreixo l’individualisme i els defectes socials i humans que comporta, em poso de mal humor.

    És per això que el primer que faig quan em desperto és buscar-te, veure si hi ets. Necessito del teu afecte, molt més gran que el dels altres, per calmar-me i veure la poca distància entre jo i la resta del món. I quan et trobo, quan puc connectar amb tu, començo a creure des del llit (que és el lloc on comença i acaba tot) que puc connectar amb la resta de persones amb qui em relaciono. 

Crossovers de la meva pròpia vida, les necessito com l’aire que respiro.

    Però la immensa majoria de vegades no pot ser així. La immensa majoria de vegades no hi ets. La immensa majoria de vegades desperto tan sol com quan vaig anar a dormir.  La falta de companyia pròxima em converteix en algú menys social, com si fos menys persona.

    Odio despertar. Odio adormir-me perquè sé que odio despertar. Odio despertar sense ningú al costat, sense tu. Odio estar de mal humor.

jueves, 9 de diciembre de 2010

Perdre i donar les gràcies

A fora fa vent, però jo no ho sé.

És que avui m'he llevat i un cel blau cel feia de governador d'aquesta mala colònia que sóc jo mateix: m'ha impedit sortir al carrer.
El cel blau cel, tot proustià, m'ha recordat inevitablement els dies al món exterior. I aquests són dies de puta pena, de quan veia i vivia, de quan et veia i et vivia.
Així que he decidit reclou-re'm en un racó diminut del pis diminut on visc (diria que és l'habitació) per assegurar-me un ambient neutre, que només faci olor a mi i a ningú més.
Aquí esperaré el dia en que podré tornar a sortir perquè el cel blau cel que plana sobre mi (i també sobre tots vosaltres) ja no portarà records. Cap record. De cap tipus de dia.
De moment, fumaré fins a cremar-me els pulmons i esperaré l'oblit amb la barraca tancada i les persianes abaixades, a recer del cel blau cel. 
I si no fos per la nit, que sempre torna, aquí moriria d'inanició mentre escolto els anuncis de l'Spotify, que en un un català molt correcte m'inviten a comprar al nou Corte Inglés que han obert a Tarragona.

Tan cert com que després d'un Re ve un La: a fora fa vent.















I jo, que vinc d'un lloc on tothom és pobre, tothom és víctima i tothom és esclau, mesuro els vicis a ull i em permeto el luxe de dir coses sense saber-les.