martes, 22 de diciembre de 2009

L'últim estiu de Klinsgor. - Interpretació lliure.

Klein i Wagner.

No van parlar. Atrapat pel seu petó, la va atraure fins a ell. La inesperada proximitat i l'escalfor d'un ser humà al seu pit, la potent abraçada aliena fregant la seva nuca l'excità estranyament. Li era tan desconeguda aquella calor, era tan dolorosa i nova aquella calor i aquella proximitat! Havia estat tan sol, molt sol, massa sol! Un abisme tan gran s'havia obert entre ell i la resta del món!

I ara havia vingut fins a ell una persona estranya, amb una callada confiança i necessitat de consol, una dona desconeguda i sola. Es penjava del seu coll, donava, rebia, i xuclava amb ànsia les gotes del delit de la vida mesquina. Èbria i al mateix temps tímida, buscava una boca, jugava amb tristos i manyacs dits entre els seus, fregava la galta contra la seva . S'incorporà sobre el seu pàl·lid rostre i besà els seus dos ulls tancats i pensà:

"Ella creu que rep i no sap que dóna, fuig de la solitud i ni tan sols sospita de la meva". Aleshores s'adonà que havia estat cec, durant tota la tarda que passà amb ella; tenia unes llargues i primes mans, esquena fina i definida i una cara plena de por al destí i de cega sed infantil, i tenia una certa ciència espantadissa del petit i dolç camí en la pràctica de la tendresa.

Va veure també, i l'entristí, que ell mateix seguia sent un noiet y un principiant en l'amor, resignat a una llarga, pacient relació, tímida i malgrat això, culpable i plena de mala consciència. Mentre besava àvidament la boca i els pits de la dona, mentre encara sentia la mà d'ella, sensible i casi maternal, als seus cabells, experimentà anticipadament el desengany i l'opressió al seu cor, va sentir que el mal tornava: la por. L'envaí un sentiment tallant i fred, i el temor de que ell, en la seva naturalesa, no era apte per a l'amor, que l'amor només li podria proporcionar turment i un encant maleit.



Abans que cessés la breu tempesta de plaer, en la seva ànima s'obrí la inquietud i la desconfiança, la repugnància d'haver estat posseït  en lloc de posseir i conquerir.

Presentí el fàstic.

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Deutes i interessos

Les drogues fines,
les exageracions subtils,
el soroll de la impressora,
el trontoll del subwoofer,
els llençols nets,
la tenacitat de la corda de la guitarra,
el cafè amb llet i el cigarro,
aquell llibre que no acabo mai,
els dibuixos de la Ivette al menjador,
follar de dia,
uns mugrons erectes.

Totes aquelles coses que m'agraden.
Quan em desfaci de la puta inòpia en la què visc, prometo escriure-us. Perquè us ho dec, perquè pago amb interessos.

lunes, 16 de noviembre de 2009

Poc no és molt, és sempre

Perquè cada cop que et busco, se'm fa de dia. Però et trobo.



I torno a casa borratxo, un altre cop. Però ja és de dia.

lunes, 2 de noviembre de 2009

Del cansament i el desig

Estava cansat de pensaments onírics.

Estava cansat de situacions absurdes.

Estava cansat de la vida real.

Estava cansat de realitats inexistents, de la visió dels seus pensaments, d'arrossegar el cansament que tant el cansava, d'escurar els paquets de tabac de liar, de netejar plats.

Estava cansat d'haver oblidat els carrers.

Estava cansat de no dormir.

Estava cansat de gastar bolígrafs, de guardar fulls als calaixos, de la ressaca, de poder fotre mà només per sota del sac de dormir, de gastar saliva, de no dir res, d'aixecar-se l'endemà.

Estava cansat del pas dels mesos.

Estava cansat de no parar d'assumir les coses (volia deixar d'assumir coses).

Estava cansat de veure desfilar els martells, d'imaginar-se vides, de viure desconnectat de realitat opressiva, de veure gossos passejant els seus amos.

Volia obrir un front mental que batallés amb la realitat en una guerra de trinxeres, i guanyar; implantar una nova realitat basada en el croquis de les estructures de la seva imaginació, que les coses no es regissin per la llei de la naturalesa, sinó per les lleis del seu caos social particular, i que les persones no funcionessin per les lleis socials, sinó per les lleis de la naturalesa.

lunes, 12 de octubre de 2009

09042

La part pel tot, el tot per la part, els feixismes i la interpretació, els liberalismes, el passat, l'anàlisi, la controvèrsia constant, l'objectivisme impossible, la subjecció històrica, la incapacitat, el futur, les drogues dures, les drogues toves, les nits al sofà, la televisió sorda i els llibres que no valesn la pena llegir, tot, res, les assegurances mèdiques, els estius xafogosos i les jaquetes a l'armari, el comunisme, l'amor i demés utopíes, buscar el teu lloc, fugir del teu lloc, marxar amb el cap alt, tornar amb la cua entre les cames, sortir, beure, l'alcohol, dormir en un llit que no és el teu, el sexe, el sexe, i el sexe, l'absència, les majories minoritàries, les minories sense veu, voler, no poder, els diners, no tenir-ne, el materialisme, la controvèrsia concreta, la incocreció volàtil, la revolta permanent i les revolucions interiors, la pica i els plats per rentar, el cafè amb llet, les tasses brutes, la pols i l'era, els neologismes, la tartana i el burro, el sol al clatell, el fred als òssos, els exàmens, la conquesta, la seducció i el fracàs, la seducció i la victòria, la tensió constant, el sopor i l'adrenalina pura, el pòquer, les nits en blanc, els matins de son i les classes absents, els trens, els autobusos, els metros, els ferrocarrils i els revisors, la nit, les llums de la ciutat, el formigó armat i la pedra en sec, dormir fred, dormir calent, dormir sol, dormir amb qui sigui, no dormir, la moto al menjador, el supermercat, les barbes sense afeitar, la solitud, l'amargor, la gana i la nevera buida, una vella moleskine i un pílot gastat, les reunions, les retrovades, l'avorriment, la força, l'estelada al balcó, l'escombra, el despertar màgic, el bitllet d'anada, el bitllet de tornada, la tecnologia, la militància, el compromís i la falta del mateix, la ràbia, l'esclat, els focs artificials, les crispetes, les taques a les estovalles, la roba sense rentar, la mitificació de l'Home, la convivència, el mirar i enrere i viure en el passat, Lenin, Ceucescu i los demás del montón, la perversió de les idees, la mort, la renaixença, els pares controladors, els fills descarriats, la cervesa del dinar, el cigarret d'abans d'anar a dormir. Aquesta vida puta.

miércoles, 16 de septiembre de 2009

Centre (institucional) de gravetat

Encara no m'ho crec
i ja torna aquest satèl·lit que fa voltes,
en línia recta.

Ens hem fet desaparèixer
i jo he perdut la roba i l'anestèsia,
i he plorat.

Necessito un centre de gravetat,
necessito un atles d'espirals
que me dugui a conèixer i regentar
una fonoteca d'auriculars.

I que sonin tots els motors
d'impossibles aviadors.

I que et duguin a comprovar
que els teus somnis són de veritat.


Ens estimàvem

Ens destrossàvem mútuament les vides

Ens acabàvem

Ens fèiem companyia

Ens caducàvem

Ens dedicàvem casi sempre els dies

Ens sexuàvem

Ens gastronomíem





En fi, ens hi trobàvem.

lunes, 31 de agosto de 2009

"Crònica de la derrota", o "El mòbil ja no sona"

Sona Pearl Jam.

Uns petits altaveus Innobo al màxim volum connectats a un mp3 distorsionen i destrossen el grup, que no en té la culpa.

A la mà, una mala parella. A la mirada, una jugada perduda. És traïdora i em delata. El balanç, una jornada nefasta. Ja no tinc fitxes, i el pòquer no és una amant, però sí una puta molt exigent. I cara, sobretot.

No queda més remei que agafar la jaqueta i marxar d'aquesta timba, que més que una timba sembla un bordell. Deixo enrere una il·luminació tènue i un ambient boirós per obrir-me pas entre la nit, sempre fresca i sòbria.

Escurant l'últim cigarret del paquet em pregunto quan me'n podré tornar a comprar; em preocupa relativament, és un problema que no cal que resolgui avui. Ho puc deixar per demà i apilar-ho al desgavell de problemes que sempre es "poden" solucionar demà.

Sempre l'endemà.

Aquest últim, però, té caràcter d'urgència i posa en evidència l'escala de valors que em serveix de guia; crec que això també m'ho hauria de fer mirar, un dia d'aquests.

M'obro pas entre la nit com uns llums de posició, amb la poca eficàcia d'uns llums de posició, amb la poca convicció d'uns llums de posició. I amb la merescuda inoperància d'uns llums de posició, els ulls se'm tornen vidriosos a causa del vent fred que em frena de cara.

I finalment, arribo a casa.

Acomiado la burilla encara roent del cigarret metres enllà, que il·lumini més del que ho faig jo. Giro la clau del pany, entro, però no encenc el llum per no veure com la gradual deixadesa s'ha menjat tot el que hi havia en aquest antre mal anomenat "habitatge".

A les palpentes, deixo la jaqueta al respatller de la cadira més pròxima (les mides del pis obliguen a que tot estigui a prop de tot), i deixo els problemes a l'aigüera amb els plats bruts en remull; que es facin companyia, que últimament estan molt sols i tant als uns com als altres no els molestarà compartir la brutícia que porten adherida.

I, finalment, arribo al llit, al maleit llit, aquell ens metafísic que fa temps que no el puc cridar pel nom de "llit", sinó de "maleit llit". Maleit, maleit per cabró, per fred, per impersonal, i sobretot perquè només l'ocupo jo.

Gest impulsiu de la mà esquerra.

L'aturo: no busquis tabac. No, que no me'n queda, o és que no te'n recordes?

Resignat, m'estira al maleit llit, i fent honor a una màxima autoimposada involuntàriament, la mateixa roba d'ahir serà el pijama d'avui.

I tanco els ulls.

I mai somio.




martes, 2 de junio de 2009

Analgèsic al got


Tabac antissèptic, via oral. 

Recomanacions mèdiques: cap.

El flexo il·lumina la paret. Ni aquest gotelé abundant és capaç de dissimular els defectes de construcció de les experiències. Em fa mal en algun lloc, dins meu... Necessito un analgèsic.

Fum, sembla immòvil, però és un traïdor. S'escapa de la meva boca buscant algun lloc millor que ella. I la televisió funciona per a ningú. 

El llit està fred i m'espera pacient; sap que tard o d'hora l'hauré de visitar. Quan el miro, em venen unes ganes boges d'escalfar-lo amb el teu cos. Passaria la nit amb tu, i et revolucionaria tota si calgués, per fer-ho. 

Anís amb gel i aigua: ja tinc l'analgèsic, però alguna cosa em diu que no ensordirà el dolor. A la nit, mai se'm fa tard, i al matí, el despertador parla per a ningú. 

La imatge dels teus cabells enganxats a la cara per la suor és l'últim que recordo mentres apago el cigarret que finalitza la jornada d'avui, la de cada dia. Una alra capa de pintura no seria capaç de solucionar-ho.


martes, 26 de mayo de 2009

El morós

Es trobava mig ajagut a l'incòmode sofà de casa seva, amb un coxí a l'esquena i un cigarret consumit quasi bé fins a les lletres "Gold Coast" als dits de la mà esquerra. La tele de 14 polzades mal sintonitzada parlava per a ningú, i la única taula que hi havia a la sala estava ocupada per un cendrer a mig omplir i un got amb restes del cafè amb llet d'abans d'ahir. La mala il·luminació del pis dissimulava un terra brut i arenós; les bolves de pols s'arremolinaven allà on bufés l'aire.

Va sonar el timbre de la porta just en el moment en que ell estava a punt d'adormir-se. s'aixecà mig fastiguejat tot cordant-se els botons de la camisa, i, mastegant improperis en veu baixa, anà a obrir la porta arrossegant les cames. Les busques del rellotge marcaven les 4 hores i 16 minuts de la tarda.

Allí esperaven dues figures estoiques i imponents.
Figura estoica i imponent 1: És vostè el senyor [inserir aquí nom]?
Ell: El mateix. Què desitgen?
Figura estoica i imponent 2: Venim de part de la Banca de Crèdit.

(Ell empalideix lleument)

Figura estoica i imponent 1: Veurà, fa tres mesos va demanar un crèdit de 137 paraules a la nostra empresa.
Ell: Sí...
Figura estoica i imponent 1: Crèdit el qual no ha tornat, i ho havia de fer fa 2 mesos.
Figura estoica i imponent 2: Era un crèdit a un mes i amb un interès del 15%.
Figura estoica i imponent 1: Segons el qual ara deu a la Banca 500 paraules. Els recàrrecs, veurà.
Ell: Ho sento, no puc pagar. Si-us-plau, vagin-se'n.

(D'on havia tret la voluntat per dit aquelles paraules?)

Figura estoica i imponent 1: Va donar el seu talent com a aval. Ara pertany a la banca. Si té la bondat, ens l'hauria de donar si no vol perdre la mobilitat de les cames, també.


En [inserir nom aquí] era poeta, un poeta que s'havia sense paraules, i ara era un poeta morós de paraules, sense paraules i sense talent. Va malgastar el crèdit que demanà en un relat eròtic que no va saber triumfar.
Ell tancà la porta i es va tornar a apropar al sofà. Tot mirant les olles brutes de la pica pensava que feia dies que tocava fer una rentadora, que ja no tenia roba. Amb una opresió al pit (car l'hi havien robat el talent), s'encengué un altre Gold Coast.

L'endemà al matí, es va llevar a les 9, però no havia sortit el sol.
(continuarà)

jueves, 21 de mayo de 2009

Quatre vides de desconnexió


I després de quatre vides de desconnexió, ella va obrir els ulls i li va fer l'amor dos cops:
una (re)volta a la nit,
i una (re)volta al matí.

"I com tota cosa que només té sentit en ella mateixa, i que neix i mor en ella mateixa, va ser genial", pensà ell.

Perquè la pretensió de les coses que existeixen pel fet d'existir, és només la d'existir i res més. Com les revoltes.

martes, 19 de mayo de 2009

Contraindicacions: diverses.

Un dia vaig conèixer una persona. Ho sé perquè m'ho va dir; bé, jo li vaig preguntar. Normalment se m'escapen aquestes subtileses, i a vegades dubto.

Em va apropar un prospecte plegat en setze parts, d'aquells que t'ho has de pensar dos cops abans de tornar-los a plegar, per si ho fas malament. Hi ficava:

"Lleigeixi detingudament aquest prospecte abans d'interactuar més profundament amb la persona que acaba de conèixer:

CONTRAINDICACIONS: DIVERSES"

-Com tot en aquesta vida-vaig pensar, -Però és un detall, que avisin.

Ha plogut des de llavors. Potser m'hi hauria d'haver mirat més, tenir més en compte el prospecte. Ara, cada dia, abans d'anar a dormir em prometo que l'endemà la trucaré. Potser per cada dia que passa, més tard s'em fa (i vindrà el dia en que serà massa tard?).

A saber, normalment se m'escapen aquestes subtileses.