lunes, 31 de agosto de 2009

"Crònica de la derrota", o "El mòbil ja no sona"

Sona Pearl Jam.

Uns petits altaveus Innobo al màxim volum connectats a un mp3 distorsionen i destrossen el grup, que no en té la culpa.

A la mà, una mala parella. A la mirada, una jugada perduda. És traïdora i em delata. El balanç, una jornada nefasta. Ja no tinc fitxes, i el pòquer no és una amant, però sí una puta molt exigent. I cara, sobretot.

No queda més remei que agafar la jaqueta i marxar d'aquesta timba, que més que una timba sembla un bordell. Deixo enrere una il·luminació tènue i un ambient boirós per obrir-me pas entre la nit, sempre fresca i sòbria.

Escurant l'últim cigarret del paquet em pregunto quan me'n podré tornar a comprar; em preocupa relativament, és un problema que no cal que resolgui avui. Ho puc deixar per demà i apilar-ho al desgavell de problemes que sempre es "poden" solucionar demà.

Sempre l'endemà.

Aquest últim, però, té caràcter d'urgència i posa en evidència l'escala de valors que em serveix de guia; crec que això també m'ho hauria de fer mirar, un dia d'aquests.

M'obro pas entre la nit com uns llums de posició, amb la poca eficàcia d'uns llums de posició, amb la poca convicció d'uns llums de posició. I amb la merescuda inoperància d'uns llums de posició, els ulls se'm tornen vidriosos a causa del vent fred que em frena de cara.

I finalment, arribo a casa.

Acomiado la burilla encara roent del cigarret metres enllà, que il·lumini més del que ho faig jo. Giro la clau del pany, entro, però no encenc el llum per no veure com la gradual deixadesa s'ha menjat tot el que hi havia en aquest antre mal anomenat "habitatge".

A les palpentes, deixo la jaqueta al respatller de la cadira més pròxima (les mides del pis obliguen a que tot estigui a prop de tot), i deixo els problemes a l'aigüera amb els plats bruts en remull; que es facin companyia, que últimament estan molt sols i tant als uns com als altres no els molestarà compartir la brutícia que porten adherida.

I, finalment, arribo al llit, al maleit llit, aquell ens metafísic que fa temps que no el puc cridar pel nom de "llit", sinó de "maleit llit". Maleit, maleit per cabró, per fred, per impersonal, i sobretot perquè només l'ocupo jo.

Gest impulsiu de la mà esquerra.

L'aturo: no busquis tabac. No, que no me'n queda, o és que no te'n recordes?

Resignat, m'estira al maleit llit, i fent honor a una màxima autoimposada involuntàriament, la mateixa roba d'ahir serà el pijama d'avui.

I tanco els ulls.

I mai somio.