martes, 22 de diciembre de 2009

L'últim estiu de Klinsgor. - Interpretació lliure.

Klein i Wagner.

No van parlar. Atrapat pel seu petó, la va atraure fins a ell. La inesperada proximitat i l'escalfor d'un ser humà al seu pit, la potent abraçada aliena fregant la seva nuca l'excità estranyament. Li era tan desconeguda aquella calor, era tan dolorosa i nova aquella calor i aquella proximitat! Havia estat tan sol, molt sol, massa sol! Un abisme tan gran s'havia obert entre ell i la resta del món!

I ara havia vingut fins a ell una persona estranya, amb una callada confiança i necessitat de consol, una dona desconeguda i sola. Es penjava del seu coll, donava, rebia, i xuclava amb ànsia les gotes del delit de la vida mesquina. Èbria i al mateix temps tímida, buscava una boca, jugava amb tristos i manyacs dits entre els seus, fregava la galta contra la seva . S'incorporà sobre el seu pàl·lid rostre i besà els seus dos ulls tancats i pensà:

"Ella creu que rep i no sap que dóna, fuig de la solitud i ni tan sols sospita de la meva". Aleshores s'adonà que havia estat cec, durant tota la tarda que passà amb ella; tenia unes llargues i primes mans, esquena fina i definida i una cara plena de por al destí i de cega sed infantil, i tenia una certa ciència espantadissa del petit i dolç camí en la pràctica de la tendresa.

Va veure també, i l'entristí, que ell mateix seguia sent un noiet y un principiant en l'amor, resignat a una llarga, pacient relació, tímida i malgrat això, culpable i plena de mala consciència. Mentre besava àvidament la boca i els pits de la dona, mentre encara sentia la mà d'ella, sensible i casi maternal, als seus cabells, experimentà anticipadament el desengany i l'opressió al seu cor, va sentir que el mal tornava: la por. L'envaí un sentiment tallant i fred, i el temor de que ell, en la seva naturalesa, no era apte per a l'amor, que l'amor només li podria proporcionar turment i un encant maleit.



Abans que cessés la breu tempesta de plaer, en la seva ànima s'obrí la inquietud i la desconfiança, la repugnància d'haver estat posseït  en lloc de posseir i conquerir.

Presentí el fàstic.