jueves, 9 de diciembre de 2010

Perdre i donar les gràcies

A fora fa vent, però jo no ho sé.

És que avui m'he llevat i un cel blau cel feia de governador d'aquesta mala colònia que sóc jo mateix: m'ha impedit sortir al carrer.
El cel blau cel, tot proustià, m'ha recordat inevitablement els dies al món exterior. I aquests són dies de puta pena, de quan veia i vivia, de quan et veia i et vivia.
Així que he decidit reclou-re'm en un racó diminut del pis diminut on visc (diria que és l'habitació) per assegurar-me un ambient neutre, que només faci olor a mi i a ningú més.
Aquí esperaré el dia en que podré tornar a sortir perquè el cel blau cel que plana sobre mi (i també sobre tots vosaltres) ja no portarà records. Cap record. De cap tipus de dia.
De moment, fumaré fins a cremar-me els pulmons i esperaré l'oblit amb la barraca tancada i les persianes abaixades, a recer del cel blau cel. 
I si no fos per la nit, que sempre torna, aquí moriria d'inanició mentre escolto els anuncis de l'Spotify, que en un un català molt correcte m'inviten a comprar al nou Corte Inglés que han obert a Tarragona.

Tan cert com que després d'un Re ve un La: a fora fa vent.















I jo, que vinc d'un lloc on tothom és pobre, tothom és víctima i tothom és esclau, mesuro els vicis a ull i em permeto el luxe de dir coses sense saber-les.

sábado, 2 de octubre de 2010

Una manta i cinquanta bales

Em considero historiador, i crec en la Història com a mètode per a l'estudi de l'Home.
Tot aquest temps ha sigut una recerca per a conèixer els mecanismes de l'acció humana, les motivacions, les pors... extreure conclusions del propi nucli dels sentiments. Entendre les societats i poder-les explicar perquè entenc i conec a la gent de l'època que he estudiat, saber quins temors tenen, quines aspiracions tenen, què els preocupa, què i com estimaven.
I basant-me en que jo també sóc persona, només he pogut extreure una conclusió.


"Etienne Boissieu era un jove francès de 18 anys que, per una macabra broma de la història, va haver de patir en carn pròpia les penúries la Gran Guerra en els seus anys de joventut. Reclutat pel govern francès va haver d'incorporar-se a files i marxar cap al front occidental per guerrejar contra les tropes imperials alemanyes.


   Era el 20 d'agost de 1914 i és trobava a la trinxera Charleroi,  els seus oficials havien acabat de comunicar que l'endemà es farien visibles els contenciosos alemanys que avançaven cap a França i que s'havien atrinxerat a escassos centenars de metres de les seves posicions. Entrarien finalment en batalla. Aquella nit Etienne, com molts dels seus companys, tant joves com madurs, inexperts i tendres en una guerra que acabava de començar, no podia dormir. Tots anaven armats amb una manta i cinquanta bales per combatre el fred i l'enemic, i l'enemic era dels dos el menys perillós.


   Feia estona que la nit era tancada, els núvols tapaven una lluna quasi inexistent i la foscor impedia veure res. Havia plogut copiosament durant tot el dia i la trinxera estava totalment enfonsada en el fang, i la humitat, malgrat que al ser estiu no era una nit especialment freda, traspassava les mantes i les robes dels soldats i calava en els seus ossos, que intentaven descansar amb les botes calçades. Feia una intensa olor a fang, brutícia i menjar podrit. Arreu hi podies trobar plats de llauna abandonats a la seva sort, greixosos encara, plens de pedretes i de brins d'herba supervivents de l'excavació de la trinxera.
   
   Finalment, Etienne es va incorporar i amb un moviment que no denotava por ni inseguretat va treure el cap per damunt de les proteccions de sorra de la trinxera, deixant-lo així al descobert. Es va treure el casc i s'encengué un cigarret, l'últim del paquet. Efectivament, el sentinella de guàrdia situat en zona alemanya veu la llum del cigarret, una llum intensa i clara que destaca en la negror de la nit. Etienne tanca els ulls. Se sent un tret. Se sent un cos que cau d'esquena al fang. És el cos d'Etienne, que ja no té cap i que va poder estalviar-se una de les batalles més cruentes de la 1a Guerra Mundial i una de les derrotes més humiliants per a l'exèrcit francès. Molts dels seus companys no van tenir tanta sort.



No és una teoria.

No és una llei.

No és un axioma.

No és una Veritat.

És un simple intent.


El motor de la Història és la por al fracàs.
















A la memòria d'Etienne Boissieu, el soldat que ha viscut i mort només en la meva imaginació.

martes, 21 de septiembre de 2010

Dos dies plovent.

Com sempre, ja ho veus, tan tard i encara amb el son fent tard. Segurament és perquè sempre fa tard.
  Sempre amb les mil coses que ha pensat i que vol dir-li en ment, per acabar dient les mil xorrades que sempre li diu i que ja deu estar cansada de sentir.
  Sempre mirant-la com si d'un moment a l'altre hagués de fer res important o l’hi hagués de dir res significatiu.
  Sempre odiant-se per ser només capaç de passejar-la sota la pluja. I van dos dies.

Hauria d’estar farta de Saurí Barrera.
Saurí Barrera està fart de Saurí Barrera.

Si això fos una declaració de principis, diria que no es pensa permetre mai més un comiat com els anteriors.
  Capaç de fer enginyeria química per estar una estona al seu costat, si així pot observar de prop la suavitat de la seva espatlla tot intentant comptar-ne les pigues.
  Incapaç de fer-li entendre així.
  Possiblement coneix els seus defectes tan bé com ell: pacient i mal comunicador.




Saurí Barrera fa de la seva impotència un poema visual únic.
Saurí Barrera ja no escriu com abans. No pot.

Saurí Barrera ja no dorm com abans. No pot.

sábado, 19 de junio de 2010

La decepeció de l'home senzill

- Quants fulls en blanc hi deu haver en aquest quadernet rescatat de la pols i l'oblit?

    Saurí Barrera no ho pot saber, són incomptables. Simbolitza totes les seves frustracions: comprat, utilitzat i deixat estar sense acabar. Com tot, com sempre. Els inicia amb bones intencions, amb emotivitat, amb paraules buscades al fons de la seva ànima. I després... Després res, l'abandona fins que torna a començar un altre projecte. Sempre de nou, evidentment, per evitar evidenciar el seu anterior fracàs. Tots els seus fracassos, que són totes les seves fantasies no acomplertes. 
  
    Remira el que escriví fa tant de temps en aquell quadernet, i paradoxalment continua tenint la mateixa mala lletra, continua fent servir el mateix estil i continua arrencant pàgines amb la mateixa ira; abans de la que està rememorant ara, hi havia una  pàgina que va estripar i ara no pot recordar què hi va escriure. Segur que la va omplir abans d'anar a dormir, o a les estones mortes de les feines d'estiu en la seva època d'estudiant, o tornant a casa totalment borratxo de vés a saber on. Era en aquestes situacions quan veia les coses clares i tenia més necessitat de plasmar-les.

    Aquests quaderns sempre han sigut el seu cubell dels vòmits particular, un psicòleg de butxaca que escolta igual que un de real. En aquest que està rellegint ara particularment, el més antic de tots i el primer que va tenir, hi té abocats els dubtes que li robaven la son. I ara, amb tot el temps que ha passat i amb totes les coses que l'hi han passat, continua sense poder dormir per les mateixes coses. Contextos diferents, mateixes situacions. Poc canvia, només que ara Saurí Barrera era més vell.

    "Llop estepari - poemari de l'absort", resa la portada del quadernet marca MiquelRius. El propi nom indica que hi tenia grans esperances dipositades, en aquest quadern. Saurí Barrera ho recorda perfectament. Era el darrer estiu abans de començar la universitat i pensava que podria salvar-se del món, un món que encara no coneixia, omplint les pàgines d'una llibreta de butxaca. Quantes pàgines d'egocèntric onanisme mental deu haver omplert el nostre protagonista al llarg de la seva vida? Tampoc ho pot saber, també són incomptables.

    I aquí el teniu, reescrivint les línies d'un somni que no va complir. Segueix sense rumb ni perspectiva, continua marcant-se metes a les que no pot arribar mentre compleix les que els altres volen que compleixi. Com ha sigut sempre.

    "Seré un gran escriptor", es deia; "Estimaré amb gran passió les coses en les que crec i les persones en les qui crec... abraçaré ideals i els defensaré a ultrança", i ho pensava de debò. "Seré la persona de la qual sempre te n'alegraràs d'haver-te enamorat", li deia. I n'estava convençut. I ara que han passat tants anys, només és un home mediocre encallat en una feina que odia, que dubta dels ideals que abans creia tant correctes, i que dorm sense abraçar ningú la major part de les nits perquè no ha tornat a estimar mai com abans... que no estima perquè no es creu mereixedor de l'amor de ningú. Sempre sol i envoltat de gent.

    Saurí Barrera no volia fer les coses que feia la gent normal. Volia ser diferent a tothom, ser l'home senzill que fa les coses perquè creu que són les correctes, escriure les coses més boniques que l'Home pot arribar a comprendre, dormir plàcidament perquè sap que és qui realment vol ser, viure volent enriquir-se de tot menys de diners, fer versos arrencats del nucli mateix dels seus sentiments. 

    Somnis que s'han quedat en res, quaderns que s'han quedat per omplir, dones a qui mai podrà estimar, nits que no podrà dormir perquè no és qui vol ser.





























Aquella nit, Saurí Barrera va sortir al carrer i, quina decepció, no era diferent a ningú.

lunes, 24 de mayo de 2010

La manera més salvatge

La manera més salvatge / 
selvàtica i salvadora / 
de moure el cos, la manera / 
més subtil i muscular, / 
més a prop de la Matèria / 
Feta Font Perquè Font És, /
el moviment del cos més / 
insultant de tots i, sí, /
si vol, el més amorós / 



és la paraula i parlar.

Enric Casasses.

jueves, 6 de mayo de 2010

Fer bugada

Encara hi dono algun que altre tomb, encara que es pensi que no. De fet, encara hi dono algun que altre tomb sense saber si hi pensa el més mínim. Les setmanes de silenci han anat esborrant la confiança i la seguretat que tenia, i ara ja callo sempre sabent que aquesta no és la solució. Solucions.

Intento buscar solucions al fet de que no coincidim mai en l'espai i el temps.
Intento buscar solucions al fet que tinguem un lloc en comú on un no hi és quan l'altre s'hi troba. Sempre.
Intento buscar solucions al fet que ja no hi ha res a fer i només em queda tirar pilotes fora.
Intento buscar solucions al fet que la por al fracàs i la por a buscar fa que ni intenti ni trobi.

I em bec l'enèsim Ballantines amb cola de la nit, entre setmana, tot assentint al ritme de la música i esperant que l'alcohol faci més del que faig jo. Però no funciona.

I em passo desenes de tardes mortes tancat al pis absorbit per la pantalla i sense fer res en concret, fumant i esperant res en especial. Però no funciona.

I torno cada divendres a Reus convencent-me a mi mateix que prou feina tinc i que els quefers de la meva ciutat natal m'absorbeixen per complet, encara que a vegades sigui mentida. Però no funciona.

I deixo que el temps llisqui vagarosament i rumb, que em porti totalment a la deriva. I l'única dona a qui m'atreveixo a explicar el que penso em coneix millor que jo mateix i intenta ajudar-me. Però no funciona.



I he hagut d'esperar a ficar-me al llit a les 7 del matí d'avui, tornant borratxo de ves a saber on, per adonar-me que fa molt que es va cremar l'últim cartutx i ara ja no hi res més a pelar. He pensat tot això abans d'adormir-me, narcotitzat per la beguda, la son i el cansament, i amb els rajos del sol fregant-me la cara. I ara, ben conscient, ho mantinc i no hi podria estar més d'acord.














I qui sap, amb sort, si algun dia podré deixar de fer l'imbècil i tornar a ser jo mateix.

domingo, 11 de abril de 2010

Cervesa nº 5

- Escolta. Tu tranquil, són coses que passen.
- A tu t'ha passat mai?
- No, a mi no. Mai.

viernes, 2 de abril de 2010

Minor Mood (estat d'ànim menor)

En una ocasió vaig inventar una paraula: distopia (que no distòpia) com a concepte diametralment oposat al tant usat terme "utopia". En altres paraules, volia definir la perversió d'una utopia en un mot per explicar una hipotètica situació socio-política futura.

Després vaig descobrir que algú altre utilitzà molt abans una arrel grega per encunyar el  terme antitèsic d'utopia malgrat no apareguin a la REA ni al DIEC: John Stuart Mill em porta dos segles d'avantatge, el molt cabró utilitarista.  Es nota que sóc moltes altres coses que no coincideixen amb ser filòleg, i es nota que em resulta molt més fàcil inventar-me una distopia que una paraula que la defineixi.

Resulta paradoxal que m'automediqui per tot menys pel que necessito; ni el tabaquisme, ni l'alcohol ni l'abús de cafeïna eviten que vulgui marxar d'un lloc tan bon punt acabo d'arribar-hi, i que ni tan sols gaudeixi del viatge, però faré un petit esforç per continuar amb aquesta dieta que em dóna tan mals resultats i tan poca distracció.

Utòpic seria parlar-te i no voler fugir, encapçalant una llista de coses que més val no enumerar si es vol evitar la depressió.

Distòpic és el que estem vivint actualment: exigir la llibertat. Tenir la llibertat i exigir la felicitat. Tenir la felicitat i exigir l'eufòria.






(Ficaré una petita banda sonora, que contingui un baix precís i incisiu i una guitarra ben sincopada. Eastern Standard Time em proporciona Someday someway, que compleix els requisits amb escreix i hi afegeix un extens solo de saxofon. Ideal.)

martes, 9 de marzo de 2010

Bona nit, i tapa't.

Jo t'hagués escrit una cançó sobre quatre acords explicant fins a quin punt una persona pot ser un oasi, però no.

Jo t'escriuria una cançó sobre quatre acords explicant perquè aquella nit no volia dormir sol, però no.

No sé insistir, però tampoc sóc prou perspicaç com per saber quan cal sortir per la porta que dóna al replà. No crec en les repeticions calcades d'altres nits, tornar sol a casa no em fa mal, i ni un "no, em sap greu" em fa sentir més dolgut del normal. Encaixo cops amb la naturalitat d'un asocial.

Avui no hi haurà cançó: em falten lletres i no me'n recordo dels acords, però amb saber que podria ja en tinc prou.


Bonit nit i tapa't, cuida't molt i fes bondat, 
estudia molt, i no et trenquis massa el cap. 
Fica't el pijama, que avui no et trauré res,

ni encetar-te els llavis ni dir-te que m'ha agradat.
















Crec que hi havia un Re menor i un Do.

sábado, 20 de febrero de 2010

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta,
panxarruts, no gaire grans;
Els empleno de llimalla
tocada amb la pedra imant,
i els acoloreixo a l’oli
perquè siguin fulgurants.

Ensenyo els peixos i explico
que veurem com nedaran
tots dos sols dins una bóta.
I, un cop a l’aigua posats,
demano un bocí de coca
 i els el dono amb una mà.

(Però jo, sense que es vegi,
hi barrejo pedra imant,
 i així sembla, pels qui miren,
que els peixos vénen nedant.)

miércoles, 13 de enero de 2010

Einsmotiv [Einsmkeit Motiv]

Qualsevol dilluns hi pensaràs.
Qualsevol dimarts m'estimaràs.

Qualsevol dimecres sortirem.
Qualsevol dijous ens ho farem.

Qualsevol divendres viurem junts.
Qualsevol dissabte serà dur.

Qualsevol diumenge em deixaràs.
I qualsevol dilluns hi pensaràs.

                Mazoni - Esclatasangs


Gründe für die Einsamkeit des Geistes- els motius per a la solitud de l'esperit. Tant irracionals, tant alienants com no voler estimar. Tant lògics, al cap i a la fi.