martes, 21 de septiembre de 2010

Dos dies plovent.

Com sempre, ja ho veus, tan tard i encara amb el son fent tard. Segurament és perquè sempre fa tard.
  Sempre amb les mil coses que ha pensat i que vol dir-li en ment, per acabar dient les mil xorrades que sempre li diu i que ja deu estar cansada de sentir.
  Sempre mirant-la com si d'un moment a l'altre hagués de fer res important o l’hi hagués de dir res significatiu.
  Sempre odiant-se per ser només capaç de passejar-la sota la pluja. I van dos dies.

Hauria d’estar farta de Saurí Barrera.
Saurí Barrera està fart de Saurí Barrera.

Si això fos una declaració de principis, diria que no es pensa permetre mai més un comiat com els anteriors.
  Capaç de fer enginyeria química per estar una estona al seu costat, si així pot observar de prop la suavitat de la seva espatlla tot intentant comptar-ne les pigues.
  Incapaç de fer-li entendre així.
  Possiblement coneix els seus defectes tan bé com ell: pacient i mal comunicador.




Saurí Barrera fa de la seva impotència un poema visual únic.
Saurí Barrera ja no escriu com abans. No pot.

Saurí Barrera ja no dorm com abans. No pot.