sábado, 2 de octubre de 2010

Una manta i cinquanta bales

Em considero historiador, i crec en la Història com a mètode per a l'estudi de l'Home.
Tot aquest temps ha sigut una recerca per a conèixer els mecanismes de l'acció humana, les motivacions, les pors... extreure conclusions del propi nucli dels sentiments. Entendre les societats i poder-les explicar perquè entenc i conec a la gent de l'època que he estudiat, saber quins temors tenen, quines aspiracions tenen, què els preocupa, què i com estimaven.
I basant-me en que jo també sóc persona, només he pogut extreure una conclusió.


"Etienne Boissieu era un jove francès de 18 anys que, per una macabra broma de la història, va haver de patir en carn pròpia les penúries la Gran Guerra en els seus anys de joventut. Reclutat pel govern francès va haver d'incorporar-se a files i marxar cap al front occidental per guerrejar contra les tropes imperials alemanyes.


   Era el 20 d'agost de 1914 i és trobava a la trinxera Charleroi,  els seus oficials havien acabat de comunicar que l'endemà es farien visibles els contenciosos alemanys que avançaven cap a França i que s'havien atrinxerat a escassos centenars de metres de les seves posicions. Entrarien finalment en batalla. Aquella nit Etienne, com molts dels seus companys, tant joves com madurs, inexperts i tendres en una guerra que acabava de començar, no podia dormir. Tots anaven armats amb una manta i cinquanta bales per combatre el fred i l'enemic, i l'enemic era dels dos el menys perillós.


   Feia estona que la nit era tancada, els núvols tapaven una lluna quasi inexistent i la foscor impedia veure res. Havia plogut copiosament durant tot el dia i la trinxera estava totalment enfonsada en el fang, i la humitat, malgrat que al ser estiu no era una nit especialment freda, traspassava les mantes i les robes dels soldats i calava en els seus ossos, que intentaven descansar amb les botes calçades. Feia una intensa olor a fang, brutícia i menjar podrit. Arreu hi podies trobar plats de llauna abandonats a la seva sort, greixosos encara, plens de pedretes i de brins d'herba supervivents de l'excavació de la trinxera.
   
   Finalment, Etienne es va incorporar i amb un moviment que no denotava por ni inseguretat va treure el cap per damunt de les proteccions de sorra de la trinxera, deixant-lo així al descobert. Es va treure el casc i s'encengué un cigarret, l'últim del paquet. Efectivament, el sentinella de guàrdia situat en zona alemanya veu la llum del cigarret, una llum intensa i clara que destaca en la negror de la nit. Etienne tanca els ulls. Se sent un tret. Se sent un cos que cau d'esquena al fang. És el cos d'Etienne, que ja no té cap i que va poder estalviar-se una de les batalles més cruentes de la 1a Guerra Mundial i una de les derrotes més humiliants per a l'exèrcit francès. Molts dels seus companys no van tenir tanta sort.



No és una teoria.

No és una llei.

No és un axioma.

No és una Veritat.

És un simple intent.


El motor de la Història és la por al fracàs.
















A la memòria d'Etienne Boissieu, el soldat que ha viscut i mort només en la meva imaginació.