jueves, 9 de diciembre de 2010

Perdre i donar les gràcies

A fora fa vent, però jo no ho sé.

És que avui m'he llevat i un cel blau cel feia de governador d'aquesta mala colònia que sóc jo mateix: m'ha impedit sortir al carrer.
El cel blau cel, tot proustià, m'ha recordat inevitablement els dies al món exterior. I aquests són dies de puta pena, de quan veia i vivia, de quan et veia i et vivia.
Així que he decidit reclou-re'm en un racó diminut del pis diminut on visc (diria que és l'habitació) per assegurar-me un ambient neutre, que només faci olor a mi i a ningú més.
Aquí esperaré el dia en que podré tornar a sortir perquè el cel blau cel que plana sobre mi (i també sobre tots vosaltres) ja no portarà records. Cap record. De cap tipus de dia.
De moment, fumaré fins a cremar-me els pulmons i esperaré l'oblit amb la barraca tancada i les persianes abaixades, a recer del cel blau cel. 
I si no fos per la nit, que sempre torna, aquí moriria d'inanició mentre escolto els anuncis de l'Spotify, que en un un català molt correcte m'inviten a comprar al nou Corte Inglés que han obert a Tarragona.

Tan cert com que després d'un Re ve un La: a fora fa vent.















I jo, que vinc d'un lloc on tothom és pobre, tothom és víctima i tothom és esclau, mesuro els vicis a ull i em permeto el luxe de dir coses sense saber-les.

No hay comentarios:

Publicar un comentario