martes, 29 de marzo de 2011

Bàsic, com no fer-se el llit

Sempre em desperto de mal humor. Sempre.

    Invariablement d’on dormi o del que hagi fet just abans de dormir; no importen els últims pensaments abans de caure en el son, ni tampoc importa el que hagi somiat abans de despertar-me. Podríem dir que, si no m’ha passat res especialment desagradable, és l’únic moment del dia en que estic enfadat.

    Sóc una persona alegre i tranquil·la, no és fàcil fer-me enfadar i no sóc molt donat a fer notar la meva ràbia.

Però sempre em desperto de mal humor. Sempre. I crec que ja sé perquè.

    Quan em desperto és quan me n’adono de la solitud, no només de la meva sinó de la de tothom: la solitud d’aquell que està viu. És quan sóc conscient que res ni ningú pot sumar-se a una estructura individual, i jo, que sóc un convençut de la col·lectivitat com a forma intel·ligent de viure i que avorreixo l’individualisme i els defectes socials i humans que comporta, em poso de mal humor.

    És per això que el primer que faig quan em desperto és buscar-te, veure si hi ets. Necessito del teu afecte, molt més gran que el dels altres, per calmar-me i veure la poca distància entre jo i la resta del món. I quan et trobo, quan puc connectar amb tu, començo a creure des del llit (que és el lloc on comença i acaba tot) que puc connectar amb la resta de persones amb qui em relaciono. 

Crossovers de la meva pròpia vida, les necessito com l’aire que respiro.

    Però la immensa majoria de vegades no pot ser així. La immensa majoria de vegades no hi ets. La immensa majoria de vegades desperto tan sol com quan vaig anar a dormir.  La falta de companyia pròxima em converteix en algú menys social, com si fos menys persona.

    Odio despertar. Odio adormir-me perquè sé que odio despertar. Odio despertar sense ningú al costat, sense tu. Odio estar de mal humor.