martes, 17 de mayo de 2011

Baixen els baròmetres.

És l'enèsim cigarret del primer cafè amb llet d'un matí que s'ha fet migdia.

La desídia se'm menja dempeus i em podreix per dins.

El ventilador del portàtil gira a tota hòstia i fa funcionar l'únic aparell de la casa que faig funcionar.

Arreu hi ha cables d'alimentació, jacks de guitarra, adaptadors d'àudio, pues i cables d'auriculars escampats pel terra.

I es porten increïblement bé amb la merda que campa orgullosa i regna tirànicament al pis.

Bosses de plàstic plenes de brossa esperen sense massa esperances que algú les tregui a passejar.

La taula del menjador està a petar de plats amb restes de menjar, gots bruts i rotllos gastats de paper de cuina.

Inexplicablement, la pica de la cuina està buida. Les olles s'hauran desintegrat de tant estar en remull.

Un telèfon mòbil  quasi sense bateria que no recordo l'últim cop que va sonar es fot de fàstic en alguna taula que tampoc aconsegueixo recordar.

De fons, per la finestra oberta i la persiana pujada fins dalt, entra el sol amb plenitud i es deixa sentir la remor dels ferrocarrils que, plens fins a rebentar, transporten a la gent normal direcció Sabadell i Barcelona.

Des de l'incòmode i poc afortunat sofà del menjador noto la pressió baixa que precedeix l'huracà. No hi ha dubte: s'acosten els exàmens i jo em sento com un soldat americà llançant-se sobre el terra de Vietnam. Lluitaré una batalla en una guerra perduda.










Amb sort, seré un cadàver durant tot l'estiu i al Setembre tornaré a començar.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Només hi penses quan no hi ha ningú més al pis

És igualment dur descobrir-se més necessitat i poc autosuficient del que et pensaves ser.

     A vegades  la trobo a faltar com segles de glaceres davallant mil·límetres sense rumb cap a l'oceà. És quan l'enyoro com un iceberg solitari, de quan encara no hi havia éssers humans per observar-lo. A vegades la trobo a faltar com el Titànic, com si m'haguessin tallat els collons. L'enyoro com un piano caient des de dalt de l'Empire State Building. A vegades, fins i tot quan la tinc al davant, la trobo a faltar com aquell que es confon quan pel carrer creu reconèixer a un amic i s'equivoca.

Redescobrir l'enyorança em sorprèn i fa esquerda en el meu ego, és una putada

Després deixo d'escoltar "Icebergs i Guèisers" d'Antònia Font  i se'm passa la tonteria.