miércoles, 4 de mayo de 2011

Només hi penses quan no hi ha ningú més al pis

És igualment dur descobrir-se més necessitat i poc autosuficient del que et pensaves ser.

     A vegades  la trobo a faltar com segles de glaceres davallant mil·límetres sense rumb cap a l'oceà. És quan l'enyoro com un iceberg solitari, de quan encara no hi havia éssers humans per observar-lo. A vegades la trobo a faltar com el Titànic, com si m'haguessin tallat els collons. L'enyoro com un piano caient des de dalt de l'Empire State Building. A vegades, fins i tot quan la tinc al davant, la trobo a faltar com aquell que es confon quan pel carrer creu reconèixer a un amic i s'equivoca.

Redescobrir l'enyorança em sorprèn i fa esquerda en el meu ego, és una putada

Després deixo d'escoltar "Icebergs i Guèisers" d'Antònia Font  i se'm passa la tonteria.

No hay comentarios:

Publicar un comentario